19

No sé quina edat tenia. Els anys havien anat passant però la meva ment no semblava avançar. El pes de la conciència m'ajudava a situar-me en algun espai i temps de vida. Tot i que no sé exactament quants anys havien passat, sé que estava al lloc exacte on se suposava que havia d'estar. Havia crescut, m'havia format fins a convertir-me en aquella amb qui tots volien veure's. Crec que havia madurat en la ment, fins i tot el cos, d'algú altre.

Aquell dilluns, em vaig mirar al mirall. Estaria sola tres dies. Sola a casa, als meus trenta passats, em podria llevar i fer el que realment em vingués de gust. En aquesta última temporada m'havia costat molt llevar-me d'hora, cosa que no entenia perquè els meus bioritmes sempre m'havien portat a despertar-me a hores intempestives on el sol encara no ha sortit, i els carrers encara dormen. Començar el dia tant d'hora, em transmetia una tranquil·litat que em despertava camins que portaven a racons íntims de mi que desconeixia. Em reconectava. Veure sortir el sol, era extraordinari. Hi ha un instant del temps, entre que s'amaga la nit i surt el sol, on el món gairebé sembla que s'aturi. L'aire és pròxim a la puresa, i la llum és màgica. Els fotògrafs coneixem aquest secret. Quan volem fotografiar aquella mirada genuïna, citem a primera hora. No tothom vol quedar tant d'hora, i per sort nostre, no tothom té aquesta mirada. Aquell dilluns va ser el primer des de feia molt, que podia sentir aquesta fracció del temps. Em vaig llevar d'hora. Segurament aquest fet va propiciar que en mirar-me, el que veigués no fóra el meu reflex habitual, sinó el reflex d'aquella que havia estat amagada durant tants anys, madurant lenta i silenciosament. Vaig veure una dona forta, intensa i brillant. No tenia cadenes. Només la llibertat de fer el què volgués. I no tenia ni el més mínim sentiment de culpabilitat. Aquell dia, vaig començar a sorgir.

Més enllà del sentiment i la forta commoció de ser-ne conscient, tenia obligacions. Així que vaig tancar el calaix de la roba d'estar per casa, i vaig buscar entre els penjadors, uns pantalons i una brusa que m'arreglés. No és que no m'agradés arreglar-me, sinó més aviat que sempre em feia mandra. Però aquell dia era necessari. La meva seguretat s'ho podia permetre. Vaig disfrutar casi disfressant-me, perquè a cada peça de roba, protegia més aquesta criatura que estava neixent. No crec que fés una combinació brillant. Visc en una casa que pràcticament no té cap mirall. El just per rentar-se la cara. Em sentia segura amb allò que duia, i això era suficient.

Agafant el bolso amb quatre tonteries inútils a dins, les claus, sobretot, sortia a buscar aventures, però necessitava tornar a lloc segur, vaig agafar el cotxe i em vaig dirigir cap a la Universitat. Feia temps que no estudiava, ja només em dedicava a fer els diners justos per viure, o malviure com es va demostrar més tard; però aquella setmana tenia unes jornades universitaries a les que m'havien convidat. Convençuda que m'aportarien poc o gens, estava disposada a utilitzar-les com a eina d'inspiració per als futurs projectes, que segur acabarien arribant.  Durant el trajecte fins aquella universitat desconeguda per mi, recordava els anys en els que jo havia estat estudiant, ja feia massa temps. Vaig recordar com en la meva universitat m'havia permès el luxe de començar a fer créixer aquella criatura, suficient per no deixar-la morir, però no tant com per seguir-la alimentant cada dia. Al deixar-la en l'oblit, s'havia convertit en un paràsit de mi mateixa. Havia estat dins meu durant molts anys, alimentant-se de mi, de fet. I avui, tornava a sorgir. Ja deu ser el què tenen les universitats. Que obren les ments, sacsegen les consciències i maltracten les ànimes.

Vaig aparcar, i em vaig dirigir al vestíbul on la resta de convidats esperaven, xerrant. No vaig fer cap esforç per integrar-me a les converses. Aquells minuts que ningú va intentar parlar amb mi, ni tant sols van fer l'esforç de mirar-me, el vaig aprofitar per escanejar a les persones. Imaginar-se d'on venen, que fan allà i coses de la seva vida era un joc divertit. Hi havia 3 senyors més aviats grans, jubilats. Un d'especialment afable, rialler, i dolç. Normalment no m'equivocava en les primeres impresions. Amb aquell vaig tenir algunes converses boniques sobre la vida que em van fer somriure. Era una bona persona. Els altres dos, no em van semblar interessants. Més aviat un pèl creguts. Potser per l'edat s'ho podien permetre. Hi havia, a part dels organitzadors, dos nois més, amb barba, però diametralment oposats. Tot i que l'edat no debia ser tant diferent, debien voltar els 40, un xocava pel seu aspecte de 28 i l'altre pel seu de 50. No eren especialment guapos, però tenien un atractiu hipnotitzador. L'un arreglat, correcte, seriós -tot i que més del que en realitat va demostrar- d'aquelles persones que et semblarien distants. L'altre, semblava un artista penjat, d'aquells que l'aspecte li és ben igual, amb grenyes mal agafades en una cua, i vestit amb la roba que jo portaria per anar als concerts a l'aire lliure sobre esplanades de terra. Aquella roba que no t'importa que s'embruti, i que busca experiències. Aparentava una cultura tal que ni li calia embolcallar-ho. D'aquells amb qui faries cerveses i més cerveses parlant del món. Però malgrat el seu aspecte malgirbat hi havia algunes coses que em feien trontollar. La barba estava molt arreglada. La roba encara marcava els plecs d'haver estat perfectament plegada. Quan jo uso aquestes samarretes de ratlles hippies sempre estan arrugades. I els texans, mai tenen la vora ben feta, sinó xafada d'haver-se arrossegat. Crec que l'edat li donava avantatge en això. Però jugava encara amb un alicient més. Tenia un accent diferent. De l'oest.

Juntament amb els organitzadors hi havia dos homes més, un més jove que l'altre, però madurs ambdós, parlant també amb aquesta varietat dialectal, però no em van cridar més l'atenció que el grup que tenia al davant. En l'ambient però, hi havia algú que usava el perfum. Aquella olor que gairebé m'anul·lava la resta de sentits. Em paralitzava quan la sentia. Però des d'allà no podia percebre qui la duia.

Es van acostar els organtizadors per presentar-nos. Aleshores va semblar que la gent em mirava. No em prestaven una atenció exagerada però ja no podia fantasejar amb les vides dels que estaven allà. Vaig fer dos petons a tothom. Gairebé ningú va somriure. Cosa que no vaig entendre massa. Si ets capaç de tocar algú per fer-li dos petons, trobo que no costa massa forçar els músculs de la cara per regalar un somriure, mig a tot estirar. Però suposo que això és cultural. Jo sóc més de regalar somriures a la primera entrada. Gairebé tothom restava seriós, semblava que l'aconteixament s'ho mereixia. Gairebé tothom, menys dos. El senyor més gran, qui d'entrada ja em va semblar un gentil bon home; i el noi alt de la barba espessa amb cua. Aquests dos em van somriure.

La setmana no prometia, així que vaig respirar i em vaig deixar portar. Vaig seguir recordant els dies més de deu anys enrere que havia viscut a la universitat mentre veia passar aquells, pocs, estudiants i professors per aquesta universitat on era ara. Compartíem dinars, silencis, comentàvem twitts polítics sobre les terres de l'oest d'on venien. Semblaven estrangers mentre ens explicaven com es vivia a les seves terres. I els escoltàvem com si fóssin estrangers parlant de paratges exòtics. Ratllava de manera súbtil el cinisme.

En un d'aquests descansos, no sé si exactament jo, o ell, ens ho havíem fet venir bé per trobar-nos i sortir a estirar les cames fora de les parets de la universitat. El noi de la cua i jo. Tot i que feia fred, l'aire net d'inicis de primavera alleujava aquella sensació. Durant el passeig, el sol havia escalfat. Ens havia escalfat. I la cervesa fresca a que ell m'havia convidat, feia caure petites parets de vergonyes encara no reconegudes. Aquestes tradicions tant mediterrànies de compartir el sol, asseguts a les terrasses, parlant de res i de tot.

Enlloc de seure, potser hauríem pogut entrar en algun edifici desconegut. Davant d'una porta antiga d'un portal vell, d'aquells tant vells que la pols casi és capaç d'aixecar el vol, allà on només mirar observes el passat; allà li hauria agafat la mà. I mirant al cel, veuria el número 19 d'aquell carrer Major. Hauria empès la porta conveçuda que aquell era el moment i movent-me impulsivament, tibaria d'ell perquè entrés. No miraria enrere, no li miraria la cara. Fins que no n'estigués segura. Ell em seguiria, i sé que miraria al seu voltant estranyat però sense dir ni un sol mot, em convidaria a seguir. Pujaríem els tres graons de l'interior del portal fred, que malgrat la llum del carrer, restava fosc. M'agafaria a la barana per ajudar-me, per agafar encara més coratge i en sentir la fusta vella, maltractada i plena de senyals m'adonaria que l'aventura valia la pena. Tots els corcs d'aquella fusta mirarien curiosos un acte per ells ben normal, una parella pujant per aquella escala. Una parella però, desconeguda per ells, també per nosaltres. Pujaríem aquells graons de ceràmica pulits, d'un en un, sense deixar-li la mà, tibant encara una mica més, apretant-li els dits per transmetre-li aquella intensitat, aquell nerviosisme de saber estar fent alguna cosa diferent, potser fins i tot, prohibida. Al passar per davant de la primera porta, de roure massís, amb un pom daurat d'aquells tant antics que fins i tot es tornen moderns, em recordaria d'algú i riuria. Només per mi. En passaríem fins a 7 més de portes abans d'arribar allà on el cor m'estava a punt d'explotar. A l'últim pis, on mai hi arriba ningú, perquè hi viuen oblidats uns trasters plens d'objectes que en algun moment varen ser prou importants per no tirar-los, però no prou per seguir-los visitant. Allà seria capaç de girar-me. I amb els nervis a flor de pell, m'acostaria a la última paret, en la penombra, sense deixar-li els tres dits mal agafats i me'l miraria, somrient, gairebé xisclant per dins, sabent-nos perduts. La seva mirada, penetrant, la seva altura, imponent, però aquells dits delicats que em tocaven com si els meus fossin cordes d'una arpa, i en tocar-los sonessin cançons. Hauria sigut inevitable, ell s'hauria acostat, jo no en sé d'atraure, i les poques paraules que havíem sentit en pujar els pisos, gairebé en silenci, haurien desaparegut.

Però no ens vam perdre en cap portal vell. Vam aprofitar el sol per escalfar-nos i disfrutar del migdia. Ni recordo de què vam parlar, però no importa. Sé amb el què vaig somniar. Som covards i la por ens paralitza.

No entenc perquè estàvem allà, una barreja de curiositat i morbositat casi, suposo que ens portava a no fer res, però estar junts. Parlant, ens acostàvem, i rèiem. Això era bo. Pràcticament només vam parlar de política, de cultures i de la llengua. Bé ell. S'omplia la boca de crítiques socials, econòmiques i aberrants censures de la llengua que rebien a les seves terres, algunes de les quals compartia i m'indignaven igual, altres entenia i algunes que ni tant sols comprenia. Però aquell to, casi tocant la fusta, greu, sofocantment greu, d'un ritme tant pausat que arrosegava les paraules lligades per petits trossets de llaços avellutats, m'hipnotitzava. I el mirava, somrient, com si entengués tot el què estava explicant. Ell també somreia. Li agradava parlar, de qualsevol cosa. Però el què més em captivava era aquell accent exòtic. Gairebé el puc veure dient, que d'exòtic res, com a molt dialectal. Però un dialecte prou llunyà com per fer-me vibrar les neurones per la concentració de no perdre'm cap de les paraules. El millor moment era quan sobreixien de la boca verbs i paraules tant alterades que ni tant sols coneixia. La meva concentració creixia i amb ella, les ganes de mossegar-les, d'empassar-me-les i poder-les dir jo també. Per mi era tant facinant que crec que li vaig demanar dos o tres cops perquè no podien considerar el seu dialecte una llengua pròpia, tants matisos com tenia. Però sempre em contestava amb un discurs més o menys polític sobre les normatives de l'acadèmia de la llengua. M'era igual. Pensava i segueixo pensant que aquelles paraules, tenen per mi, llengua pròpia. La seva. Sortien de la seva ment, arrossegades per aquell to baix i pesant, lligades en un discurs que m'esclavitzava.

Ell parlava molt, tant que a estones jo desconectava. I pensava, m'imaginava com de nou ens tocaríem. Però aquest cop seria ell qui m'agafaria la mà, complices en algun passadís, i em portaria en algun racó d'aquella universitat. Era fort, suposo que ho segueix sent, allà on sigui. Allà on ara parli. Tant fort que jo em feia petita. Destijava tot allò que em podés donar, però els nervis m'immobilitzaven. Quantes estones perdues per culpa de tanta imaginació i tan poca maduresa per fer el pas. Ves a saber quin, però algun com a mínim. Ara veig que sempre he sigut una mica així, m'he deixat guiar. He fluït que dirien alguns. M'he deixat portar pel corrent. Potser és cert que he pogut triar el riu, però un cop dins, m'he despreocupat. També ara veig quantes branques m'han passat on em podria haver agafat, quantes vores i racons plens de màgia en els vorals dels rius m'he perdut. Una llàstima, sobretot aquest cop. Anyoro tant tot el què no va passar, que fa mal.

Allà, en aquell racó d'aquella estranya universitat, d'una banda per la complexa estructura que desorientava a cada porta creuada entre espais inacabats de maó que convivíen amb luxosos sostres restaurats de volta catalana; i de l'altra perquè hi havia de tot menys estudiants; allà, ens miraríem. Amb la mà agafada m'acostaria tant a prop seu, que sentir-lo seria dolorós. Enmig d'aquell dolor, i d'aquella dolçor, els sorolls de fons, les paraules i converses de persones desconegudes aturarien el temps. Callaríem i riuríem. De què ens estaríem amgant? Giraríem per aquella paret vermella, que ens faria pujar, igual que el mateix color, aquella passió. Jo el seguiria, i miraria com porta a porta les comprovava amb l'esperança de trobar-la. Jo, desitjaria encara més fort que la següent estigués oberta, i no hi hagués ningú, i fós un quartet petit, tant petit com allò que estava brotant. Mentre tancava els ulls desitjant, de cop una porta s'obriria, i ell entraria. Sentiria la vitalitat de l'estrebada que em faria, assegurant-se que entrava rere seu. Ens capbussaríem en aquella habitació, fosca, petita, plena de caixes d'alguna impremta. Segur que era un arxiu on només hi deixaven allò que ja no interessava. La porta metàlica es tancaria rere meu, atorgant-me un poder inexplicable. Sé que en aquell quartet, em tornaria segura com les dones que caminen amb talons d'agulla sobre un esfalt inestable sense caure, sense ni tan sols fer cap moviment de turmell, aquelles que jo sempre admiro calçada amb bambes, gastades, provablement brutes, però més còmodes. Xocaríem amb trastos que ni tant sols identificaríem, tot i que ens faria molta gràcia una taula no massa vella que algú hauria abandonat temps enrere i que ara romania coberta de més papers. Aquell seria l'últim cop allà dins, que deixaríem de tenir contacte físic, perquè com autòmats començaríem a treure tots els papers, catàlegs i les quatre petites caixes de sobres. Ho deixaríem amablement a terra pensant que així ningú ho notaria i alliberaríem a la taula del pes de l'oblit. Durant aquests instants els ulls s'haurien acostumat a la foscor i podrien veure el desig que despreníem. Tot i que la taula no resultava comode, amb una genitelsa casi ampalagosa, però sense arribar-hi, em convidaria a seure-hi al damunt, des d'on jo el miraria amb encara més desig, si fóra possible, però amb inseguretat de no saber què fer. Ell posaria les mans al costat de les meves cuixes, tocant-me només amb la part interior del seu avantbraç, amb aquella subtilesa amb la que em tocava cada cop que podia. I encara acostaria més aquella mirada, com si m'estigués demanant permís, un permís que feia temps que ja li havia entregat, fins que a pocs centímetres jo tancaria els ulls esperant l'inevitable. Tenia tantes ganes de tocar la seva barba... L'atracció mental era tant forta, tant més forta que la física, que ni amb els ulls tancats podia alliberar-me'n.

Entrant de nou en la conversa, recordo que m'explicava com els dissenyadors i fotògrafs estaven mal valorats i em parlava d'algun parent llunyà de qui havien aconseguit un bon preu a través del tràfic d'influències, però a l'inversa. Enlloc d'afavorir per al pobre damnificat a qui li tocava elaborar un programa electoral, havien anat en detriment seu. Aquest tema era del meu interès, si més no professional, així que va ser fàcil reconectar. Quantes vegades m'havia passat a mi, que per ajudar a algún amic, havia ofert els meus serveis professionals, de fet a canvi de res, només de l'amistat? El que em venia al cap en aquells moments era precisament que cap dels amics a qui havia afavorit em podria retornar mai els favors, o almenys a través dels serveis professionals que em podrien oferir, perquè o bé no era del seu interès, o evidentment no ho era del meu. I el mateix li passaria al parent de qui parlàvem. Ja m'explicaràs en què, un partit polític que es presentava com a transparent, podria tornar el favor a aquell pobre noi, un cop hagués pujat al poder? Que irònica que és la vida. En qualsevol cas, era un tema prou interessant com per no abstreure'm. Com tenia tanta capacitat de parlar d'una cosa o d'una altra, ell, sense cansar-se? A mi m'agrada parlar i m'agrada molt discutir, sempre sota el prisma d'escoltar a l'altre i sobretot escoltant-me l'altre a mi, per arribar junts a alguna mena de conclusió diferent del pensament original. Quanta gent diu que no li agrada discutir perquè intueix una baralla o un intercanvi de paraules mal sonants? O al contrari, quants diuen que els agrada i la única cosa que fan és precisament defensar unes idees arbitràries sense fonaments pretenent que tu canviïs totalment el teu punt de vista donant per fet clar, que ells tenen una única i possible veritat? És difícil trobar amb qui discutir-te de la manera que a mi m'agrada. Però ell, amb ell era fàcil. O potser ell ho feia fàcil. Mai li vaig demanar. L'hora apremiava i havíem de tornar a la Universitat que moments enrere havia omplert la meva ment. Abans d'aixecar-nos em va donar el programa del partit que havia estat defensant amb la il·lusió de qui entrega el projecte final de carrera, pobret, com si jo pogués entregar-li el vot. Estar-ne convençut era important. Si ell em convencia a mi, podria convencer a molts i això, finalment, per ells, era l'últim objectiu. El programa eren uns quants fulls de paper plens de lletra amb varis dialectes. Més que de lletres, de paraules i d'idees. No semblava dolent. Però quan me'l va donar, em va tornar a tocar els dits i aquella vibració em va paralitzar de nou. M'era igual què hi havia als fulls, tot i que més tard vaig fer l'esforç de llegir-los, especialment la part que ell va remarcar havia fet. Si m'hagués donat la llista de la compra, o la publicitat de la propera obertura del kebab de la cantonada m'haguera sigut igual. Igual de brillant. Aquell contacte em donava esperança de més. Una esperança que m'acostava als meus somnis. Els contactes però eren furtius i molt ràpids. Sempre em trencaven l'alè, i em feien venir de cop a la ment tots els racons per on ens havíem perduts junts. Em controlava més ell que jo mateixa. La seva mirada em feia recuperar ràpidament. Somreia. I seguia parlant, evidentment de coses que no sóc capaç de recordar. Realment em tocava? O només ho sentia jo.

Els dies anaven passant, entre carícies tant intensionades com clandestines, i per sort nostre, o del destí, ens procuràvem més estones per compartir encara més paraules. Entre aquelles estones en recordo una en particular. Baixàvem per l'ascensor, sols, rient-nos de qui m'havia demanat ajuda en la creació d'un perfil en una xarxa social. Em sabia realment greu utilitzar a aquell senyor que estava disposat a actualitzar-se com si ja es reconegués una versió obsoleta d'ell mateix, per acostar-me més al lladre de carícies. Més tard sabria que aquí tothom s'utilitza per tot. A mi, que em deuria veure cara de bona persona, i donat que no parlava massa amb ningú, em va utilitzar per tenir-me una estona per ell, explicant-li les millores i el funcionament de twitter. Sabria després, que de compte de twitter ja en tenia; però a mi m'havia venut una mena de pel·lícula on ell havia intentat fer-se un compte i li havien acabat fent pagar 9€. Per això em sabia greu, que preocupat per estar fora de joc en un entorn tant digital, ningú l'adjudés. Està clar que només volia companyia. No sé que em sap més greu de fet. En qualsevol cas, baixàvem per l'ascensor parlant d'això. I rèiem de com algú podia haver arribat a pagar 9€ per crear-se un perfil de twitter. Entre cinísmes, i sarcasmes ens acostàvem, potser ja no tant sútilment i ara tocàvem un braç, ara una mà. Ell baixava perquè sortia a fumar. Jo perquè havia d'anar a buscar l'escala que em portaria a la gran sala. L'edifici tenia una estructura realment díficil. Escales exteriors que semblaven d'incendis però que en realitat eren zona de pas, escales interiors de difícil accés entre parets, ascensors aquí i allà... A fora d'un dels edificis, en aquest estrany espai intramurs però a l'aire lliure, ens havíem de separar. Però l'agonia de saber que ho havíem de fer, ens portava a satiritzar encara més aquell, ja no tant pobre senyor. Jo reia, tontament. Fins que vaig ser conscient del què fèiem. I dirigint-me al primer graó vaig tocar la barana metàl·lica i aquell fred em va detenir. Alguna cosa no em permetia seguir pujant, i ell seguia parlant sense voler sortir a fumar. Tant sols si m'hagués demanat que l'acompanyés... A l'altra banda de la reixa de protecció de les escales de ferro, no li calia ni posar-se de puntentes. Quedavem gairebé a la mateixa altura. Ell en la seva alçada imagino que sempre ha d'abaixar-se per acostar-se a les persones. Però no li calia, només s'havia d'acostar, un pam i mig potser, i acaronar-me amb les mans. Però el vaig veure marxar casi fent salts fins la sortida, on suposo que va anar a fumar. Jo vaig trencar com vaig poder les arrels que havia fet en aquell moment del temps allà en aquella escala, i vaig pujar poc a poc les escales.

Hauria tocat la seva mà que resposava en aquella mateixa barana metàl·lica. L'hauria apresat, per assegurar-me que no marxés, a fumar, mai més sol. Sota sentiria els dits seus que es movien, intentant, suplicant una carícia. Es guardaria aquell paquet de cigarretes tou de colors blau i blanc que ja només es troba als estancs, i que li abaixava encara més aquella veu que m'evocava a un locutor vell, d'aquells que jubilats segueixen posant-se els pantalons amb la ratlla tant marcada que ja no cal ni planxar, per anar a no fer res. Un locutor que hauria treballat tota la vida en una ràdio tant gran que en jubilar-se només s'hauria convertit en un número històric i un rellotge de record al canell. Però d'aquells que sense poder deixar l'ofici hauria retornat als origens en la minúscula ràdio del seu poble on seguia, cada dia, fent aquell programa que ningú escoltava a part d'ell. La veu d'un senyor així era la mateixa que la seva. En guardar-se el paquet m'adonaria que em donva permís per fer. Així que alliberaria la seva mà, conveçuda que pujaria rere meu i jo enfilaria els graons, amb un entusiasme explosiu. Pararíem al primer pis, no aniríem a la gran sala, aquest cop no. Allà creuaríem la primera porta, i enlloc de fer la totalitat del passadís a que estavem acostumats, just a la meitat, obriríem la porta que donava a les aules, aleshores pràctiament buides. Les passaríem totes llarg, aniríem directament a la última. L'última de l'esquerre. Entraríem i només creuar la porta m'agafaria de la cintura i m'apresaria contra la paret de just al costat de l'entrada. No tindria ni temps de veure l'aula, ni què hi havia, ni tant sols si algú sorprès esdevenia espectador d'aquell acte. Confiaria en ell, la seva altura li donava aquest avantatge. Deixaria caure el bolso que faria un soroll sec d'alguna cosa trencada. La seva mà a la meva cintura m'apretaria i els meus braços tibats per fils invisibles s'alçarien per sorpendre'm rebent la seva cara, tocant per fi, aquella barba densa, aspra, seca. Rascant fort amb els dits entre el pèls buscaria la mínima expressió de la seva pell. Casi gratant la sang que correria segur per allà sota. Aquell contacte remouria parts de mi desconegudes. El primer contacte d'aquells llavis seria tendre, sútil, demanant-nos permís per seguir. Cap dels dos s'apartaria i així nerviosament el petó seguiria. Sentiria primer els seus llavis, una vegada i una altra, i desitjaria que no parés. Escortant-los, els pèls em farien pessigolles activant encara més aquella excitació, casi ansietat. Mentre ell seguiria besant-me, jo seguiria tocant-lo.

Inexorablement, malgrat ho pregava cada nit, el dia s'anava acostant. Sabíem que hauríem de despedir-nos, però no en parlàvem. Potser això és el que mantenia viva aquesta tensió, el saber que agafant el tren, s'esvairia i mai sabríem del cert si havia existit. Avui era la última nit que tindríem per somniar qui sap què i qui sap a on. Però tocava sopar, de grup. Estava nerviosa pensant en les coses que desitjava tant fort que passessin, que de tant fort tota jo tremolava. Segur que hauria de seure lluny d'ell, de les seves carícies i hauria de passar-me tot el sopar fingint passar-m'ho bé. Com un cop de vent vaig entrar a un local que aparentava una botiga antiga de vins i licors. De fet, era una licoreria que anys enrere havia fabricat un aiguardent reconegut a la zona. M'ho explicaria durant el sopar, l'atractiu advocat, també amb barba, no sé si algú m'estava jugant una partida de mal gust, recordant també que a la mateixa partida hi havia aquell periodista jubilat a voltes un pèl masclista, que utilitzava aquella colònia, aquella que em feia perdre els sentits. M'explicaria que la filla dels amos, somelière d'aires pujats i bastant borde de tracte, més aviat imbècil, hauria agafat les regnes del negoci ampliant-lo just al lateral de l'actual botiga, on antigament hi hauria hagut la destilaria, fent-hi un restaurant per les elits de la zona. Un excel·lent menjar per maridar amb un bon vi.  Així de cop vaig entrar a la botiga, però lentament vaig començar a observar totes les ampolles, tant ben posades, amb les seves peculiars etiquetes. Allà em vaig embadalir, m'encanta abstreure'm en les etiquetes dels vins, i aquell entorn entre snob i retro em va captivar. Vaig mirar les ampolles, amb ganes de tocar-les totes i notar el tacte de la tinta, o dels bernissos. Fins que una senyora, de tracte amable em va demanar què volia. Baixant del núvol vaig recordar que anava al sopar. Li vaig comentar que buscava un restaurant i amablement em va explicar que el restaurant estava a la part del darrere. Així que vam atravessar un passadís, una sala més o menys gran on hi havia taules i parelles sopant tranquil·lament i des d'allà em va indicar on era la sala que teníem reservada. Desitjava que encara no hi fossin. Però mai tinc aquesta sort. En passar les primeres portes vaig perdre, per uns instants, el nerviosisme. Ens havien posat en una sala amb antics terres de mosaics premsats, envoltats de grans botes de vi, que encara feien olor de fusta vella, alcohol i vi ranci i alguns objectes no pas petits relacionats amb el món de les destileries, abrillantats. Els sostres alts donaven un aire a la sala encara més fastuós. Vaig abaixar la mirada al centre de la sala, on hi havia una taula amb tots els companys. I els nervis van tornar. Estava allà assegut, al fons. I em somreia. Però tots em somreien, còmplices. Decidida vaig pensar que l'únic lloc on podia seure, era al seu costat perquè hi havia un cadira buida. Encaminant-me a la cadira buida del fons, sentia com una companya em convidada a seure al seu costat, també hi havia un lloc buit, però no crec ni que la contestés. Dirigint-me al seu costat, vaig somriure a la gent. En passar pel seu darrere li vaig acariciar suaument l'esquena a través d'aquell jersei de ratlles grises i negres. Casi vaig notar que els músculs es contreien, i per por de saber-ho, vaig apartar la mà amb l'excusa de deixar el bolso a la cadira.

Durant el sopar, vaig intentar captar la seva atenció acostant els plats que ens anaven portant, apropant la mà tímidament al seu espai de la taula, apropant les cames per sota les estovalles i res. Només parlava de política amb els que li quedaven a l'altre costat. Així que vaig decidir girar-me i començar a parlar amb l'advocat, l'altre barbut, de la meva dreta. Tot i que la façana d'aquest home era més aviat seriosa, un cop trencaves el gel, era divertit, culte i molt atent. Així que entre ell, el vi -que era especialment bo-, i la companya que ens va estar amenitzant la festa, el sopar finalment va valdre la pena. Sentia un xic de ràbia, punxades que em feien resorgir aquella que fins ara havia governat els dies. Sentiments contradictoris entre aquella que volia seguir i la quina volia posar-se dins del llit ben tapada i protegida pel pes del nòrdic. L'alcohol del vi, em va donar la resposta per decidir seguir la nit i proposar una cervesa en algun pub perdut. I malgrat la insistència, només vam acabar allà jo, ell i una noia.

El bar era d'aquells més aviat foscos. Dels que quan entres et costa saber quin tipus de cadires i taules tenen, quins ambients s'hi mouen, què decoren les parets... També era un d'aquells bars on els cambrers anaven a comissió, perquè només entrar, ens van venir a rebre per indicar-nos en quin lloc -a parer del cambrer, a saber basat en què- i no en cap altre, podíem seure. Una amabilitat empalagosa. De fet, un cop habituats a la llum, els llocs es veien més o menys tots iguals. Hi havia algunes zones amb sofàs i taules baixes.

Hauria sigut divertit veure com asseguts al sofà, ens anàvem acostant, parlant de polítics, corruptes i però també de persones íntegres, ara una mà tocaria el braç tallant la conversa, ara un cop mal donat a l'ombro em donaria la raó en alguna frase del tot inversemblant aquelles hores de la nit. Gairebé sense espai entremig dels cossos en aquell sofà de cuir, amb la cara ara ja si, estupefacta de l'amiga preguntant-se què hi feia allà, em posaria una mà sobre la cuixa i l'acariciaria sense vergonya. Jo m'acostaria encara més, el meu ombro ja tocaria descaradament el seu pit, i la mà que durant una bona estona hauria estat fregant la cuixa, es desplaçaria per sobre els meus ombros. Riuríem escandalosament d'estupideses excusables només per l'alcohol del vi, i dels gintònics que hauríem begut de més. Però riuríem només nosaltres dos. La noia, finalment buscaria l'excusa per sortir d'allà, empesa per una vergonya aliena, dient-nos que anava a fumar, però ja desapareixent de la nostra nit. Nosaltres podríem seguir en la nostra dansa escandalosa de seducció barata. Passades les 3 de la nit, ens recordaríem de les jornades a les que estàvem convidats, i abandonaríem la lluita explícitament sexual en aquell bar. Sortiríem d'allà dins, i encara no passada la porta del bar, s'encendria una cigarreta que calmaria la -seva- ansietat física de saber-nos més aprop. Fumaria amb l'esquerra, i un cop guardat l'encenedor a la butxaca dreta m'agafaria la mà, així de descarat, enmig de la nit, enmig del carrer, entre la gent. Entrellaçaríem els dits, i caminaríem còmplices, sense dir res, fins a l'hotel. A la porta, ni tant sols em demanaria si volia entrar. En un gest galant, em faria passar davant seu per les portes autòmatiques i m'acompanyaria fins a l'ascensor. Esperaríem, incòmodes. Entraríem dins, i ell apretaria el 4 pis. Les portes es tancaríen, i mirant endavant, m'apretaria més fort la mà que des del bar encara no m'hauria deixat. Els llargs segons fins a la porta 12 del 4t pis, em farien rebotar pensaments d'inseguretats tals que em farien dubtar de si en algun moment de la meva vida havia practicat sexe. Me'n recordaria? Recordaria els previs a la primera vegada. Aquella vegada que d'espontània no té res perquè durant minuts, hores potser, saps que acabarà allà, però que no saps com avançar. I mentre el cap em rebotaven imatges de pits nus, mans fortes, saliva, suor lliscant, cabells enganxats al front, esquenes en tensió, penis erectes i cames atrapades entre llençols, la porta 12, es tencaria rere meu.

Només seria divertit pensar-ho, perquè durant l'estona que vam estar al bar, la tensió acumulada va esdevenir fins i tot asfixiant. A mesura que els gintònics anaven baixant, o pujant, perquè la relativitat sovint és més simple del que ens pensem, ens anàvem acostant tant com per plantejar la possibilitat d'acabar junts, aquella nit. Per sota la taula, alguna carícia, descarada per mi, i crec que també per la noia amb qui compartíem conversa; el tocar-nos els braços i el riure tontament no ajudaven a relaxar-nos; però ens hi seguíem recreant. Semblava una competició per veure qui augmentava més aquella tensió en l'altre durant la conversa, que per cert, resultava dantesca. Quan el tocar-nos era tan evident que els texans feien nosa, i la samarreta de màniga curta ens abrigava massa, els dits corrien un centrímetre més per la meva cuixa, un centímetre més pel seu braç.  Rèiem posseïts d'una histèria col·lectiva agreujada per la ginebra, i els dits ja no treballaven sols, tota la seva mà m'acariciava la cuixa. La meva mà per sota la taula, buscava la seva, i en trobar-se, l'acariciava anel·lant estar sols, perduts. La música estava molt alta, cosa que facilitava l'haver d'acostar-nos per sentir-nos, i aquelles alçades de la nit, la paraules se'ns menjaven la pell. Els pèls de la barba em fregaven la pell enrampant-me els sentits. Necessitàvem sortir d'allà, d'aquell bar, que per cert, tenia plomes indígenes penjades per totes les parets i quadres tant surrealsites que ni els mateixos autors hagueren siguts capaços d'explicar. Necessitàvem refugiar-nos entre quatre parets que no tinguessin més ulls que els nostres, però allò estava ple de gent.
La noia va proposar marxar, l'endemà ens havíem de llevar d'hora. Els dos esperançats d'alguna cosa més, vam acceptar. En sortir del bar, l'aire fred ens va ajudar a respirar. El carrer, aquella hora, hi havia poca gent, però no estàvem sols. Vam anar fins als cotxes, i vaig esperar i desitjar que fés, que digués alguna cosa. Res. Sense parar, en passar per davant del seu cotxe, no vaig deixar de caminar, i ja d'esquena a ells - ells dos anaven junts fins a l'hotel- vaig seguir caminant mentre deia amb veu alta i clara, però dolguda, ferida, "bona nit".  Ell no va dir res

L'endemà va arribar. Igual que la resta de dies havien anat venint, però amb la seguretat que la nit anterior, ens havíem declarat, sense paraules. Ara ja no podíem negar-ho. Aquell dia recordo vestir-me sense cap mena de pudor. La samarreta transparentava la millor roba interior que tenia, estava guapa. Feia alguns dies que m'havia tornat guapa, i com més avançava la setmana més em creia aquella sensació. Quan ens vam trobar dins la universitat, la tensió era tant palpable que sense poder dissimular el somriure de qui ha follat, però sense haver-ho fet realment i per tant amb aquelles altes dosis de testosterona o d'alguna hormona que distorsiona la realitat de tal manera que sembla que l'aire que respires sigui una sauna de marihuana; ni tant sols vam ser capaços de creuar una conversa amb la dignitat de pertanyer a un grup de persones respectades, que de fet era el què esperaven de nosaltres. La tonteria va anar creixent fins a tal punt, que a l'hora de dinar, asseguts de costat, ens tocàvem descaradament davant d'altres membres que miraven atònits tantes vegades l'escena, com vegades desviaven la mirada. I ell seguia parlant, com si res, de política, sempre. Era un tema recurrent que el portava a un terrotori de seguretat. Jo crec que aquelles alçades, no parlava. Reia, tontament. Tant tontament, que em vaig tornar imbècil.

La tarda va caure. Van finalitzar les jornades universitàries. I amb elles, els racons, els petons, les carícies, les pujades de tensió, la inestabilitat de les hormones i també la tonteria. Em vaig despedir de tothom, de tothom menys d'ell, no m'hi veia en cor. Com se suposa que fucionava això? "Adéu, un plaer conéixer-te", dos petons i fora? Una abraçada? Tot això distava molt del què hauria de passar i no passaria. Així que vaig decidir tirar per dret. Amb el cap ben alt, vaig obrir la porta, i vaig sortir a buscar les escales. Aquestes exteriors, però encara intramurs. Baixant el primer graó va aparéixer, ràpid, buscant-me. I decidit, va venir, no va temptejar ni un segon, es va acostar i em va abraçar i sense timidesa, directe, però amb delicadesa em va fer un petó als llavis. I un altre. I es va seprar, em va abraçar encara més fort i em va deixar anar. Em vaig fondre. Era dolç. Era enorme, o jo em vaig fer petita. Era intens, però fràgil com l'aire. Estàvem allà al mig, on tothom ens podia veure i només pensava en voler-ne més. Vaig restar immòbil a aquella mirada. Però ell va començar a baixar els graons i en busca de més el vaig seguir. I en silenci fins allà on guardàvem els abrics, caminava rere els seus passos. Dins del despatx, em va mirar, va venir, i em va agafar la cara amb les mans, grosses, però suaus i em va tornar a besar. Se'm va menjar i a cada mossegada jo em desfeia. Aquella barba m'acaronava. Una de les mans em perseguia la cintura, les costelles i pujava mentre la llengua seguia explorant-me i jo m'omplia d'aquelles sensacions. S'em menjava amb delicadesa. La passió corria cada cop més ràpid per dins, i les mans començaven a moure's instintivament. Un soroll el va alertar, a ell, perquè jo no sentia res més que la seva respiració lenta, i el meu cor accelerat. Es va separar i en veu molt baixa, em va dir que venia algú. Vaig respirar. El cert és que m'era indiferent qui vingués. Em van venir al cap, el portal, aquell quartet de la universitat, les escales, l'aula i me'l vaig mirar. Ho seguia somiant o aquest cop estava passant? Em va mirar, va somriure, o jo m'ho vaig voler creure.